Les disposicions canòniques i la pràctica consuetudinària estableixen que els Via Crucis s’han de representar en Divendres Sant. Per això, a Verges primerament s’escenifica la Passió (els tres darrers anys de la vida pública de Jesús) i, acte seguit, quan “tècnicament” ja és Divendres Sant, s’inicia l’itinerari del Via Crucis. Es respecta i es manté, així, una pràctica que estaria relacionada amb l’estructura de les representacions teatrals litúrgiques medievals i que constitueix un tret característic i diferencial de la Processó de Verges.
La composició i ordre dels quadres que surten actualment en el seguici processional vergelità ha variat al llarg del temps, però essencialment el formen quatre grups de quadres. Primer: els quadres de la Passió, alguns previs a la Via Dolorosa, que sense diàlegs ni escenificacions teatrals, recorden als espectadors els principals moments viscuts per Jesús abans d’arribar al calvari. Els primers formen part del nucli inicial de la Processó, però al llarg del recorregut se n’hi incorporen d’altres, un cop han representat l’escena que els pertoca. Segon: la Via Dolorosa, escenificada pels personatges que porten Jesús des del palau de Ponç Pilat fins al Gòlgota, on s’executa la sentència. Tercer: la Dansa de la Mort, que malgrat tenir uns orígens causals i argumentals diferents de la Processó, forma part d’ella des de molts segles enrere. I quart: les cinc imatges escultòriques amb el seu que tanquen el seguici amb el seu acompanyament de penitents i músics, a la manera de les processons de Setmana Santa barroques.
En el transcurs de l’itinerari tenen lloc algunes escenes de gran força dramàtica, com les tres caigudes que patirà Jesús camí del Calvari. La presència d’aquests quadres dialogats enmarcats en un seguici processional es pot considerar un fet excepcional, element que atorga un caràcter únic a la Processó de Verges, que va més enllà d’una desfilada pietosa convencional. La primera caiguda té lloc a la Placeta de l’1 d’Octubre. Aquí Jesús obra el miracle de retornar la vista a un pelegrí cec, personatge que s’incorpora a l’encapçalament del seguici, just després dels apòstols, interpel·lant al públic amb uns versos molt característics. Després tenen lloc dues escenes més: la de les Tres Maries, quan la Mare de Déu, veient el seu fill tan maltractat, s’abraona cap a ell i hi manté un breu i emotiu diàleg; i la de la Verònica, que caritativament s’apropa a eixugar la cara de Jesús i la imatge del rostre del Messies queda gravada en el llenç que havia fet servir. La segona caiguda té lloc a mitjan recorregut, on es representa l’escena de les Filles de Jerusalem o, com es diu popularment, “les ploraneres”, quatre joves que no poden contenir les llàgrimes davant el sofriment de Jesús. Aquí mateix es produirà l’escena en la qual Simó de Cirene, el Cireneu, mogut per la compassió, carregarà sobre les seves espatlles la creu que portava Jesús. La tercera caiguda té lloc abans d’iniciar el tram final del recorregut. Un Jesús exhaust i llastimosament lacerat recita un commovedor vers en la que és, sens dubte, una de les escenes més dramàtiques de la Processó.
Com a colofó final del recorregut processional, la Dansa de la Mort entra a l’església parroquial dansant i, enmig d’un silenci eixordador, fa reverència davant el Santíssim que està situat en una capella lateral. És, sens dubte, un dels moments amb més càrrega simbòlica de la festa.
La representació pels carrers culmina amb el quadre de la Crucifixió i Davallament de la Creu, integrat per diverses escenes: l’acte mateix de clavar Jesús a la creu; l’alçament de la creu; els saigs jugant-se la túnica als daus; el comiat de la Mare de Déu (després del qual ressonen les notes impressionants de l’Stabat Mater); el diàleg entre un centurió romà i un capità penedit; i el Davallament de la Creu. El punt final el posa la reverència de la Mort, que es rendeix davant l’Anyell de Déu, que al tercer dia ressuscitarà. Una sèrie d’efectes sonors, lluminosos i projeccions incrementen notablement la força expressiva i dramàtica del quadre.
